Per fortuna, les eleccions han arribat a la seva cloenda. Menys mal perquè n'estava fart de tantes paraules buides. Per fortuna, ha guanyat el menys dolent, ha guanyat el ZP. Què hi farem! Tampoc en Duran i Lleida era per tirar cohets... En qualsevol cas la patacada d'ESQUERDA REPUBLICANA DE'N MONTILLA ha estat el més reconfortant de gaudir de tot aquest circ de mentiders. En una altra direcció, si en comptes d'en Rajoy, Acebes i Zaplana, haguessin estat uns altres de més moderats —penso amb el talent d'un Piqué—, aquí a Catalunya la Chacón no se n'hagués endut tants, de vots, i el PSC no hagués pujat tant enfornt d'uns nacionalistes que, donat els seus bons resultats, ja es fregen les mans. Els ecocomunistes ni els compto: aquesta gent té bones comptes correns d'ençà que han tastat el poder i la seva actitud és de cartró pedra.
Premià de Dalt cada vegada més s'allunyà i s'allunyà i són monstruositats La Fàbrica i Can verboom i Déu beneeixi l'especulació i el sòl farcit de fang i pisos enlaire i sento fàstic d'això que és i nostalgia d'allò que va ser. Endavant amb el creixement "sostenible" d'un Premià de Dalt que faci d'un Baliarda un home de gran projecció gràcies Déu Nostre a la seva perseverança en crèixer i crèixer.
Aquest passat dissabte va morir en Ventura Rosselló Padrosa i amb ell tot un concepte "unitari" de vida, coherència ihumanisme. Sí, en els darrers moments va lluitar molt, era el que millor sabia fer; havia lluitat moltissim, al llarg de la seva vida, i se n'havia sortit de totes,però tots sabiem que algún dia la seva fortalesa diria prou. I així va ser.
Home de petits i reduits plaers, vivia gelosament a l'entorn del seu cercle familiar al pis del carrer del mar. Fill de jardiner i mestre de jardiners, persona de fermes conviccions polítiques, sempre va portar els seus indestructibles ideals com a bandera. Home d'una proximitat, de vegades silent, també una presència queet conqueria amb els seus gratificants sentiments.
Home de Sant Jaume, de laPenya Barcelonista, de la tertulia, però sobre tot de la seva nissaga: Fills, néts, bésnets...
Des del primer dia vaig ser acollit per la seva generositat. Sincera i afectuosa. Ara encarasembla mentida que ell se n'hagi anat ique ja no el tornaré (tornarem)a veure, recolzat en la seva crossa, al carrer del mar, sortint de casa seva, anant cap a Sant Jaume, gairebé la seva segona casa.
M'adono. De tot. Del que cal adonar-se. Cal, però, el clik. La certesa, potser. Cal ser coherent. Ni dreta ni esquerra ni centre. Ni Baliarda ni ningú. En blanc. O, simplement, ni molestar-se en anar-hi. Les coses estan així. M'adono que les coses són simplement així. El meu pare ja m'ho deia: "la política pels polítics". Malauradament, és més complicat. Hi calen, els polítics. Cal també una ordenació, una geografia de la coherència. Cal, sí, però el buit s'afiança. Ni CiU ni PSOE ni res. Desengany total a les acaballes. Destinació nul·la.
D'aquí a unes setmanes tornarà una nova campanya electoral, que s'endevina durissima i fastigosa. Tots els candidats, amb el millors dels seus potiners somriures, ens faran creure que estan al nostre servei. No us els creieu, feu el favor de votar en blanc, i que aquest vot en blanc serveixi per configurar un nou escenari de possibilitats més enriquidores.
Jo voldria que és tornéssin muts...
Estic de vacances i miro de posar en ordre un devessall de papers i escrits. Mentrestant, la vida flueix i sembla que jo no participi d'aquest fluxe. Estic, sembla ser, ubicat en un altre nivell. Suposo que hauria de ser més proper.
Premià de Dalt, l'inmoble on visc, ple de gent antipàtica que no em saluda. M'agradaria marxar i anar a un altre lloc.
El món esta podrit.
Costa, i molt, dur a termeuna perseverància enla construcciód'aquest bloc, que ja començo a oblidar de mica en mica. El vaig començar com un exercici de memòria que va convertir-se seguidament en un espai crític. Però ha passat el que havia de passar: l'he anat oblidant en benefici d'altres projectes.
Camino per Premià de Dalt amb l'esperança de continuar vivint a Premià de Dalt. Sé que esdevindrà difícil, més que res pels lloguers que hi ha avui en dia.
De moment, l'advocat d'en Josep Triadó pare s'ha posat en contacte amb la nostra advocada per tal de negociar la nostra sortida del pis ubicat al carrer Josep Maria de Sagarra 16. Expresen amb ferotge vehemència que ho duran als tribunals perquè, segons ells, poden demostrar que era una prorroga de dos anys. Bé, la meva advocada diu que ho té molt clar en quant al que té que fer...
Avui, però, quan hem anat a pagar la mesada, tant la Lluisa com el Josep Triadó, no l'han volguda cobrar. Demà tocarà fer un gir postal, qué hi farem!
És trist trobar-se en aquest situació. És trist haver votat en Baliarda, el nostre alcalde, sabent que el fill d'en Triadó anava de segon. Bé, aleshores no coneixia el que passaria: que la filla de la Lluisa, la Ingrid Triadó, se separaria del seu marit i no voldria continuar vivint a la torre del collet de la cisa (propietat de la Lluisa)perquè al costat hi té els ex-sogres, i, com a decisió final, és compraria un altre pis... És clar, necessiten els diners del pis on vivim per pagar un pis a la seva filla. És curiós que la filla no vulgui viure a la Torre i hagi preferit comprar-se un altre pis. És curiós que tot plegat sigui tant patètic.
