Premià de Dalt és un poble sotmès a la putrefacció dels canvis urbanistics. Per a mi, aquesta població, s'ha convertit ja en un cant fúnebre. Ja no és, de bon tros, el que havia estat quan jo la vaig descobrir ara farà 15 anys. Una població idil·lica encara no tacada pel progrès descontrolat, per la recerca de sòl edificable. La metamorfosi soferta per aquell encantador poble ha estat impecable. L'especulació del totxo (per molts necesaria per desenvolupar una comunitat, fer-la crèixer econòmicament i fer crèixer també un país) gairebé salvatge, permesa des de les estances oficials, ha anat prenen un domini cada vegada més aclaparador, cruel en l'espai sommiat. La puresa ha estat aniquilada de soca rel pels dictàmens sovint foscos ordits en entramats linguïstics impenetrables. L'ingenuïtat primerenca ha deixat pas a un ventall d'edificacions exclussivament adreçades a les butxaques més plenes. Ara veig lluents i poderosos tot terrenys apoteòsics, que fan bullir l'asfalt; una munió de formes arquitectòniqes que volen projectar beningnitat però que amaguen comptes corrents plens a vessar. Uns rostres nous, foranis, que poden fer seu un lloc en l'escenari somiat gràcies a una posició econòmica i social rendible. Aquest poble, malgrat el que diuen els que manen, no está fet pels treballadors, pels fills d'una classe treballadora. Está fet per altres. La vivenda, l'accessibilitat a una llar digna, malauradament, no pot trobar-se en aquest poble sommiat.